Conclusions “Los guardianes de la libertad”

Les conclusions del llibre “Los guardianes de la libertad” afirma que molts nord-americans es van sentirr enganyats i desinformats pels mitjans de comunicació. Herman i Chomsky, creuen que molts d’aquets cosos informatius estaven controlats per part del poder governamental per a protegir una política exterior nord-americana nefasta.

L’objectiu social dels mitjans de comunicació nord-americans era la utilitació propagandístiques amb una finalitat lucrativa i de poder a través d’una clara defensa del sistema econòmic, social i polític dels grups dominants dels Estats Units. Ho feien mitjançant una recopilació metòdica de temes, el repartiment de rèdits, la difusió i publicacions d’informacions filtrades i la conservació de la discussió política dins dels marges prudencials dls mitjans de comunicació de masses. L’bjectiu final era protegir els seus propis interessos. No era un obejectiu estar al servei del públic.

Herman i Chomsky afirman que aquesta utilització dels mitjans de comunicació per obtenir beneficis propis, desvinculats de l’objectivitat es va donar amb una total obediència als mitjans de comunicació, que eren els gestors de supervisar el curs polític, inclús en ocasions en les quals el govern i els grups més tradicionals havien censurat a la premsa per la seva teòrica subordinació al poder.

Molts periodistes van escollir callar abans que delatar la realitat política del país amb informacions que els hi podien ser perjudicials i que van influir a la perpetració d’abusos de poder, ja que mols mitjans no van tenir dret a la lliure uilització d’informació i per tant a la llibertat de premsa. Aquesta es va convertir en una titella al servei d’uns pocs i privada a la societat com a eina informativa i objectiva. A diferència però amb altres règims totalitaris, on els mitjans estaven reprimits i censurats, a els Estats Units s’observa com s’impulsava un clima de debat, la diferència i l’oposició, tot i què establint uns marges. Aquests marges però, organitzaven el principi de conformitat dels qui controlaven la informació.

Els governs van coaccionar als mitjans de comunicació per amagar informació important d’una política exterior al destinatari, així garantitzar la conformitat de la informació, i també la incapacitat que els mitjans o el públic actuïn d’acord amb les seves creences.

Segons els autors, l’únic que podem esperar dels mitjans de comunicació és: <<Hay que oponerse enérgicamente a la continua comercialización de las ondas de propiedad pública. A la larga , un orden político democrático precisa un mayor control y acceso a los medios de comunicación>>. (Chomsky, Herman 1990: 355).

 

Chomsky, Noam; Herman, Edward S (1990). Los guardianes de la libertad. Crítica, Barcelona

 

vietnam

 

Chomsky i Herman discuteixen sobre la cobertura mediàtica de la guerra de Vietnam. Chomsky investiga la teoria basada en que els mitjans de comunicació va ser el responsable de la derrota d’EUA en la guerra de Vietnam i que la guerra es va decidir en els mitjans d’informació. Chomsky afirma que els mitjans van donar una visió massa “patriòtica”, i no pensar en les conseqüències de la cobertura informativa que van donar i que el seu objectiu era seguir la perspectiva de l’elit governamental i corporativa.

Durant el temps que va durar la guerra, els mitjans de comunicació nord-americans van informar de les accions que van dur a terme els Estats Units amb reportatges que els eren favorables i van silenciar molts dels fets que es van succeir. En un primer moment la intervenció dels Estats Units va ser completament ignorada pels mitjans de comunicació.

L’ elit ara es creu que la intervenció a Vietnam va ser un error greu. L’opinió popular trabava la guerra del vietnam indignant. L’opinió de la majoria dels nord-americans creu que la intervenció va ser un error desastrós. No obstant això, els mitjans de comunicació es va mantenir constantment al costat de l’opinió de Washington i van retratar les decisions i pronunciaments. Els mitjans de comunicació van veure la guerra només a través dels ulls dels EUA, molt poques vegades es van posat en la pell l’ “enemic”.

La informació que es publicava aleshores era que Estats Units estaven defensat Vietnam del Sud quan en realitat l’atac i posterior expanció de la guerra es va iniciar allà mateix. Massacres per l’Exèrcit dels EUA i altres atrocitats que es van produir durant la guerra no van ser publicades, només si aqeustes eren comeses per l’ “enemic”. Els mitjans de comunicació va ser molt superficial, ja que representa als nord-americans com els herois i bons i, per contra, representa els vietnamites del nord com els dolents.

Els activistes en contra de la guerra no són escoltats.

En retrospectiva, Chomsky conclou que els mitjans venen una imatge de la guerra de Vietnam. La cobertura i els comentaris generals veuen la guerra com un “tràgic error” i no com un acte cruel, inhumà i immoral, una creença molt estesa entre la població civil nord-americana. Afirma que aquest punt no està obert per al debat i que la cobertura dels mitjans demostra una vegada més com els mitjans estan en estreta relació amb l’autoritat de l’Estat i els interessos de l’elit. Revela que els mitjans de comunicació són aliens a la idea dels mitjans de comunicació coma a institució independent.

Chomsky i Herman exploren la cobertura mediàtica de les guerres i dels governs de Laos i Cambodja. Els mitjans de comunicació van tenir un paper molt important en les conseqüències negatives que es van produïr després de l’atac d’EUA contra Indoxina.

 

de “filtres”

Herman i Chomsky proporcionen un “model de propaganda” sistemàtica per tenir en compte el comportament dels mitjans de comunicació de les empreses als Estats Units. Descarten ràpidament el corrent crític estàndard d’anàlisi dels mitjans als que acusa d’oferir una teoria conspiratòria de comportament dels mitjans. La seva opinió se centre en la desviació que estan prenent els mitjans de comunicació. Aquesta desviació es produeix principalment a través de l’ autocensura, la qual cosa explica la superioritat dels mitjans de comunicació d’Estats Units com un sistema de propaganda.

La credibilitat i la legitimitat del sistema de mitjans de comunicació també es preserva per la falta d’un acord total sobre totes les qüestions dels mitjans. De fet, existeix un debat sobre molts temes. No obstant això, el debat dins dels mitjans dominants es limita a les opinions “responsables” acceptables per a algun segment de l’èlit. Quan l’èlit es traba en un punt de consens general, la línia dels mitjans de comunicació sempre serà trabar-se en aquest mateix punts.

En el seu model de propaganda, Herman i Chomsky presenten una sèrie de cinc “filtres” per explicar per què els mitjans dominants nord-americans traballaran sempre com a propagandistes dels interessos del poder. Només aquelles informacions amb una forta orientació pels interessos del poder poden passar a través dels cinc filtres i rebre àmplia atenció dels mitjans. El model també explica com els mitjans donen un cobertura absurda a moltes de les històries dedicant un àmplia publicitat en premsa escrita i televisada.

El primer filtre que influeix en el contingut dels mitjans de comunicació és que la propietat dels mitjans de comunicació està molt concentrada en molt poques mans, són corporacions amb finalitats de lucre. Moltes d’aquestes empreses tenen àmplies participacions en altres indústries i nacions. Objectivament, les seves necessitats de lucre influeixen greument en el contingut de les notícies.

El segon filtre és el de la publicitat, que ha colonitzat els mitjans de comunicació d’Estats Units i és responsable de la major part dels ingressos dels mitjans de comunicació.

El tercer filtre és el de la compra de components, on els mitjans de comunicació esbossen un vincle associatiu amb importants fonts d’informació per una necessitat econòmica i pels mutus interessos que sustenten. Els mitjans de comunicació es basen en gran mesura de les notícies que provenen de fonts governamentals i corporatives, i aquestes al seu torn proporcionen material als mitjans de comunicació.

El quart filtre està representat per aquelles corporations encarregades d’acosar als mitjans de comunicació. Aquestes han promogut activament la idea (absurda) que els mitjans són bastions del liberalisme. Encara que aparentment diferents als mitjans de comunicació, aquestes corporacions són “legítimes” i tractades molt bé pels mitjans.

El filtre final és la idea de l’ “anticomunisme”, que és part integral de la cultura política occidental i proporciona l’oxigen ideològic que fa que el model de propaganda funcioni tan bé.

 

 

 

Model de Propaganda

 

El “Model de propaganda” és un concepte desenvolupat per Edward Herman i Noam Chomsky en el seu llibre “Guardianes de la libertad”, publicat a l’any 1988, on tractaven d’explicar el comportament dels mitjans de comunicació als Estats Units. L’anàlisi de la funció, el funcionament i els efectes dels mitjans de comunicació són essencials per comprendre les societats contemporànies. El capítol presenta una visió general del “model de propaganda”, situant-la dins del camp d’estudi dels mitjans i de la comunicació. Considera que la seva recepció, s’analitza per mitjà d’una sèrie d’enfocaments metodològics i teòrics, i argumenta que el “model de propaganda”, després de tants anys, segueix proporcionant un valor incalculable per l’estudi de la societat capitalista.

Si el treball dels sociòlegs és comprendre i explicar el desenvolupament, l’estratificació i funcionament de les societats, també ens hem de fixar en com comuniquen els membres d’aquestes societats. Existeix la necessitat d’analitzar què, com i per què les èlits de les societats contemporànies es comuniquen amb les masses i el que això significa per a les estructures de poder. És a dir, hi ha dos punts de vista diametralment oposats sobre com es distribueix el poder dins de la societat i quin és el paper dels mitjans de comunicació: la visió liberal-pluralista i el punt de vista crític-marxista. El punt de vista liberal-pluralista suggereix que existeix un mercat d’idees “honest”, i aqeust es tradueix per les diferents opinions i propostes polítiques, diverses visions del món que es tradueixen al seu torn en opcions per el públic en general. D’altra banda, els veurà reflectit en les lleis i les polítiques adoptades pels sistemes polítics. El punt de vista liberal-pluralista de com els sistemes de mitjans de comunicació treballen en aquest tipus de societats es basa en la idea que els mitjans de comunicació constitueixen un “quart poder”. En poques paraules, s’afirma que els mitjans de comunicació són com guardians de l’interès públic i com a “guardians” en l’exercici del poder els mitjans de comunicació contribueixen de manera significativa a un sistema de control protegit per un sistema democràtic modern.

L’argument fonamental presentat al capítol de “model de propaganda” és que els elements estructurals, polític-econòmics influeixen en els patrons globals dels mitjans de comunicació. No obstant això, la seva no és una teoria de la conspiració del comportament dels mitjans; més aviat, posa l’accent que el “model de propagnda” presenta una “anàlisi de mercat lliure” dels mitjans de comunicació.

 

fusió de la cultura i mercat

La fascinació pels mitjans de comunicació és crucial per entendre el posmodernisme i el capitalisme tardà. Els productes formen una jerarquia, ja que alguns (normalment els produïts més recentment) es consideren més desitjables que altres. Els productes de la modernitat eren màquines de cosir, eletrodomèstics o automòbils. Amb la postmodernitat els productes que més es consumeixen són les relacionades amb el món digital. 

Gairabé tothom utilitza mitjans de comunicació com el correu electrònic, xarxes socials o enregistraments digitals. Totes aquestes dades són imatges. La teoria postmoderna ens diu que aquestes no tenen cap significat més enllà de elles mateixes. De manera que hem de valorar aquests signes com a signes sense importar el seu contingut. 

Ens sentim fascinats per la capacitat única dels mitjans de comunicació per reproduir senyals, amb independència quins signes són.Les màquines d’alta tecnologia (les consoles) són signes, sense cap propòsit més enllà de la seva pròpia existència. Però també són signes de la nostra situació al mercat. Aquets són ara els productes més prestigiosos del mercat, de la  mateixa manera que ha van ser els electrodomèstics.

​​Ser propietari d’un ordinador, d’una consola o d’un mòvil ens posiciona socialment. El terme resumeix tots els valors encarnats pels mitjans de comunicació d’alta tecnologia: l’emoció de la novetat, la transmissió global instantània de dades digitals i el prestigi social de ser capaç de pagar i manipular tots aqeuts signes nous.

Ja no hi ha una distinció clara entre els productes bàsics i altres signes culturals. Tots estan units entre si en una sola xarxa global. El mercat ens ven els mitjans de comunicació i les dades. No obstant això, els mitjans de comunicació i les dades són absolutament essencials per mantenir el procés de mercat. 

La xarxa de mitjans de comunicació i les dades està en constant canvi, ja que el mercat ofereix un flux interminable de nous productes perquè comprem. Però el fet que les matèries primeres, mitjans de comunicació i els signes són interdependents. Però finalment s’acaben trobant. Es necessiten mútuament. Els mitjans de comunicació que tenen un suport tecnològic són un element crucial en la fusió de la cultura i del mercat. Quan consumim els mitjans de comunicació, estem consumint tot el procés de consum en la seva forma més pura.

 

Postmodern i noves perspectives

Per a Fredric Jameson, com a marxista, els problemes de la cultura postmoderna han de transcodificar-se en problemes del canvi polític i econòmic. La seva pròpia anàlisi no sembla oferir moltes esperances de canvi. Mitjançant l’exploració de la nostra societat, ens mostra per què el canvi en una o una altra part del sistema no és suficient. No hi ha res que pugui ser realment diferent tret que tot és diferent, per la qual cosa hem de pensar en la totalitat. Una de les raons per estudiar el postmodernisme és per saber per què un canvi tan radical és tan difícil d’imaginar avui dia. De moment, el sistema sembla invulnerable a qualsevol desafiament polític.

Però una altra raó per estudiar el postmodernisme és començar a pensar en alternatives al sistema. El posmodernisme és el món en què realment vivim. Hem d’acceptar el món postmodern en els seus propis termes. Així, per exemple, quan pensem en la totalitat cal fer-ho d’una manera postmoderna. La noció de “totalitat” ja no significa que existeix una sola realitat integrada o pot existir. Una totalitat postmoderna totes les peces es mantenen separades. La “Totalitat” és ara un símbol que malgrat tots els esforços per preservar-la, en última instància ha de fallar. No obstant això, “la totalitat” ens recorda que les coses mai s’uniran en un únic codi. Hem de continuar descobrint noves interpretacions i noves relacions. Així, poder ampliar la nostra perspectiva.

Podem trobar una manera de veure més enllà de la postmodernitat. El desafiament és utilitzar els elements de la cultura postmoderna i difondra-la. El present, conté els principis del canvi que condueixin a un futur diferent. La qüestió principal és saber quins són els recursos específics que ens dóna per a aquest canvi. La diversitat és un dels recursos. També la libertat i la igualtat, així com també la naturalesa i el cos. Tot això ha creat noves i importants idees i moviments polítics. 

La diversitat social és una imatge de la immensa diversitat de senyals a través de la nostra cultura. Aquesta infinitat de signes li dóna a cadascun de nosaltres una llibertat de connectar amb les peces del nostre món i la nostra cultura. Aquesta llibertat és un desafiament. No hi ha autoritat que ens digui com fer-ho. Hem d’esbrinar-ho per nosaltres mateixos. Això ens dóna unes possibilitats sense precedents per a l’enginy, la innovació i l’experimentació. També ens dóna una nova responsabilitat per donar forma el nostre propi món. El posmodernisme ara canalitza l’energia en formes que reforcen el sistema del capitalisme tardà. 

La totalitat de la postmodernitat també podria arribar a ser la seva pròpia ruïna en un altre aspecte. Els administradors del sistema del capitalisme tardà s’uneixen en un sistema únic i total. La nostra interdependència ambiental, econòmica i cultural global són parts de la nostre imatge. Aquesta imatge la veiem tots els dies a través dels mitjans de comunicació.

La cultura postmoderna ens ha inpregnat d’un sistema unificat. Sempre hi ha unes poques persones, en racons de tot el món, ressistint-se a ser controlts i estan pensant en maneres creatives per resistir. Així, seguiren apareixen noves formes de producció i creació. 

simulacres: substituïnt la realitat

Baudrillard afirma, en un sentit polític, que les simulacions demostren l’existència de la realitat que està enfront de la simulació. Així, el simulacre simbòlic d’infringir una llei implica l’existència d’aquesta llei; l’ascens i la realitat de la veritat es demostra pel simulacre que esdevé l’escàndol, i la realitat de la idea de la moralitat pel simulacre d’un comportament poc ètic. Baudrillard posa l’exemple del Watergate. La popularització de la representació d’imatges per mitjà de la televisió, ens demostres com aquestes imatges-simulacres s’utilitzen per reforçar l’existència de la norma occidental, la família de classe mitjana que està veient la seva televisió durant les notícies del vespre, a pesar que no existeix aquesta norma. La societat postmoderna està amenaçada pel predomini dels simulacres. La idea de la realitat ha estat suplantada pel seu signe, els simulacres han substituït la realitat per complet.

Marshall McLuhan podria haver-se anticipat una mica amb la idea que Baudrillard desenvoluparia en termes de la confusió de la realitat i la simulació de la realitat. Baudrillard però, radicalitza la idea i la porta a l’extrem afirmant que la realitat ja no existeix. Utilitzem imatges que ens pensem que són reals. Baudrillard posa l’ exemple de Disneyland, i ens diu que la família idíl·lica de classe mitjana no existeix. Un simulacre s’ha creat, alguna cosa sense la seva pròpia realitat, un significant sense significat corresponent, contra la qual ens jutgem a nosaltres mateixos i les nostres pròpies vides.

Aquesta és una simulació relativament simple. Però, com ens diu Baudrillard, aquestes simulacions han impregnat la nostra societat, que no pot ser definida si no és a través de diversos simulacres. Les categories socials, polítiques i econòmiques són regides per unes lleis i normes determinades basades en conceptes que no tenen cap base real.

El poder és en si mateix un simulacre, però actua a través de la imaginació de la realitat, a través de la reivindicació de la simulació de la realitat. L’aplicació de la llei, la creació de la moral, l’evolució dels codis implícits de conducta són simulacions de la societat i són les entitats de control les que exerceixen el poder. Però no hi ha entitats reals, ja que el poder mateix és en si mateix una simulació d’alguna cosa que “no és real”. Aquest simulacre és filtra a través dels mitjans de comunicació, a través de les nostres interaccions diàries amb la gent, i a través de tots els aspectes de la nostra societat.